LA VENUS DEL PARC


No podia aplaudir l’arribada d’un nou dia, ni tan sols dibuixar un somriure o refregar-se els ulls per desfer-se de la son o aclucar-los perquè el sol del migdia no els fes vessar llàgrimes, com passa sempre amb els ulls clars.

No aconseguia de córrer amb els peus nus per la gespa del parc: entre les parelles que hi passejaven amorosides, entre la cridòria de la quitxalla, els plataners salvats de llur extinció, els vellets que prenien el sol, la noia que llegia assedegada i àvida un llibre el títol del qual no podia llegir i els gossos que bordaven eixerits passejant els seus amos.


Però cada dia podia sentir com ningú l’aire fresc als pits i entre les cuixes.

0 comentarios: