Mapa descriptiu del país de l’oblit

A uns 25 Km de la sortida “As de Cors” gires a mà esquerra i segueixes el camí o carretera que creua pel mig dels prats.

Se sent fressa i un home amb un rellotge de butxaca ens somriu. És ple d’arrugues profundes marades el sol i us explica que pasta l’ase putrefate, prop del castell Dalí, tornen a girar a l’esquerra fins la Riera de Parles.

No vols recordar el color dels seus ulls?
Continua amunt,
Amunt fins a l’hortet
Dels tres rosers
de color vermell Lincoln.

Colors

Foscúria. Només s’obren les finestres,
quan plou.
Els llençols polidament planxats
I blancs. Sempre blancs.

Mai no hi vol color, l’oblit:
s’oblida millor en blanc i negre.

Aquests petits éssers

Sovint patia de vertigen. No calia que estigués a dalt de tot de la Sagrada Familia o de la Giralda. Asseguda a la terrasseta dels rosers de la seva casa, Ginebra era atacada pel vertigen i li agafava un neguit indescriptiblement estrany en pensar en la immensitat de l’univers, tant a nivell del microcosmos com del macrocosmos i aquests petits éssers que resistieixen l’obscuritat que els acompanya llargues temporades abans de tornar cap a la llum.

Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.

Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.

Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.

Tierras en erosión

Llega el momento, no se lo esperan. La tierra tiembla, se sacude de forma sobrehumana.
Pueblos enteros conocen las consecuencias de sus lloros, lloran por ella.
Juntos reconstruyen la tierra erosionada que queda en pie, saben que ha cambiado, no es la misma tierra.

El rostro nupcial

Una voz alegre me despierta de un intenso sueño cabalgando a lomos de un purasangre. Recorro el mundo en libertad, vivo culturas y vidas; soy china, italiana, portuguesa; artista, campesina, florista y prostituta; conozco personas y sus almas.

Escucho la alegre voz, no puedo escapar: es el Gran Día. Los interminables preparativos están por fin preparados, pero no quiero ponerme el vestido que me toca; quiero el de la feliz hermana del novio o el de la amiga virgen.

Llego a una iglesia que no siento mía, estoy delante de un hombre que no es el amor de mi vida, aunque será siempre mi marido, mi todo.

Sigo sonriendo, ¡soy tan feliz!

Tierras en erosión

Los caminos del corazón son tierras en erosión: la empatía, resistiendo el continuo chocar de las olas negras, disminuye con la erosión, se desgasta la esperanza y el deseo destaca cual una roca inmóvil en el mar.

El continuo chocar de las olas negras acaba por secar las lágrimas dulces –i las amargas-, humedeciendo al mismo tiempo las ranuras del amor.¿Cómo puede ser que el corazón erosionado confunda el sexo con el amor?