Orgia


La soledat m’envaeix de cap a peus
tan sols la meva respiració m’acompanya,
de cop i volta, veig com creixen a un ritme desaforat.

Però…
ells no estan sols,
s’empenyen els uns als altres,
es claven les seves pues amb paraules de sal,
s’escupen l’ànima evolutiva,
s’abracen i dansen embogits com si els hi anés la vida.

Un raig de llum travessa el mirall del mar observant l’holocaust.
Vint-i-quatre hores de sexe foll
i una espera eterna fins l’any vinent.
A l’alba, l’intrús posa ordre a aquella orgia

Sin tan siquiera


Sin tan siquiera un tronco para apoyarte,
tan sólo sosteniéndote en raíces,
lo conseguiste,
florecer en la noche, apenas sin luz.

Duele tanto tu ausencia

Sé que estas ahí, pendiente de mi,
Mi alma esta triste por tu partida,
Mi corazón no resiste esta agonía,
es muy difícil de superar.

Siempre pregunto
¿Por qué te fuiste?
¿Por qué me abandonaste?
¿Porque no me esperaste?

Cuanta ilusión tenía
Ansiaba llegar planeando
Contarte tantas historias
De cómo mi vida ha sido.

Decirte cuanto te he amado
Platicar lo que he aprendido,
De cómo la vida he pasado,
y el mundo he comprendido.

Del abandono a mi madre,
De ese sufrir constante,
No te guardo rencor
Cosas que no entendía.

Agradezco que a pesar de todo,
Siempre tu hogar cuidaste,
Constantemente pendiente
Que el pan nunca faltase.

Me diste tanto papá
que trate de contribuirte
todo el sacrificio que hiciste,
al no estar junto a ti.

A pesar de mi ausencia
Ánimos siempre me dabas
Me infundías valor
Adelante me empujabas.

Esos momentos difíciles,
Siempre fuiste muy fuerte,
Sentías tu partida
y no la compartías.
Los días en vela que pasaste
a falta de aire al despertar
Rogando a Dios y a los tuyos
Pedias al cielo llegar.

Mi madre se desesperaba,
Acariciándote, con angustia
Le dices no pasa nada
Vamos duérmete mustia.

Me acompañan los buenos recuerdos
Todo ese vivir tan feliz
Lo que juntos pasamos
Complaciendo un amor sin fin.

Me enseñaste a manejar,
Los viajes disfrutar,
las estrellas admirar
la vida con optimismo mirar.

Ese viaje último que hicimos
Al caer por las aguas de los mares
La contracción que tuvimos.
risas, sustos y alegrías.

Cuentan las personas con espanto
Como tus últimos días
Manejando tu carro ibas
Disfrutando la plena vida.

Tus anécdotas y chistes.
Del caminar por la vida,
Las experiencias tenidas
el compartir con júbilo.

Te fuiste sin despedirte
Sin un adiós ni un hasta luego
Mi corazón no acepta
Mas que llorar tu partida.

Me dejas un gran vacío,
Una gran inquietud,
un nudo en la garganta
y un triste mirar ausente.

Más heme aquí perdida
Entre mares desiertos
Sin gozo ni aliento
Para seguir viviendo.

Me enseñaste a ser fuerte,
Más no a vivir sin ti
Duele tanto tu ausencia,
Que tengo que aprender sin asi.

La salvació

Mentre seia en una de les terrasses de la plaça San Marc, mirava el catàleg dels Uffici que havia adquirit el dia abans a Florència. Li agradava Tintoretto, i comprovava el seu estil venecià, ja que aquest pintor hi havia nascut i mort, a Venècia. També hi havia d’altres que hi moriren, com ara Tiziano, que va néixer a Pieve de Cadore ,un poblet situat en els Alps italians. El senyor D se sorprenia, o més ben dit, li molestava que l’autoretrat de Tiziano es trobés en els Staatliche Museen de Berlín. Mentre pensava això, anava mirant el seu rellotge de butxaca. No, la senyoreta Z. encara no havia arribat.

El senyor D. es va demanar un altre cafè i continuà fullejant el gruixut catàleg: quan ja es va cansar de veure pintures del segle XV, va tornar a consultar l’hora. On era la senyoreta Z? Què li havia pogut passar?
Els nervis se’l menjaven viu i es va decidir per anar a fer un tomb. Se sentia com un condemnat passant pel pont dels sospirs. Havia d’escapar d’aquella situació. Com ho havia aconseguit Casanova.

S’endinsà pels carrerons sense rumb fix i després va agafar un vaporetto. S’embadalí mirant els palaus que quedaven a banda i banda del canal: el palau Persico, el Tiepolo, el Grimani, el Garsoni i un innombrable astorament l’embaladia. Se’n va anar a visitar el palau Grassi, que havia estat un lloc d’importants exposicions i ara es trobava convertit en un museu d’art contemporani perquè l’havia adquirit François Pinault. Després continuà perdent-se pels carrerons de Venècia, mentre rebutjava les ofertes dels gondolers i pensava si es toparia amb la senyoreta Z. Per sobreviure a aquesta mortificació, va determinar d’anar al museu Guggenheim sense gaire entusiasme. Un cop dins, es va demanar un te i començà el recorregut. Va trobar quadres de Picasso, de Juan Gris, de Marcel Duchamp, de Giacomo Balla i de Kandinsky. Cada cop estava més entusiasmat perquè abans de comprovar qui era l’autor reconeixia els quadres. En alguns quadres s’hi quedava estona i estona, com els de Mondrian, sense acabar de trobar-los el significat. Però a l’explosició de colors de Kandinsky no el buscava, tan sols l’atrapava l’esclat de colors i formes. L’estat d’ànim li pujà quan trobà el seu pintor metafísic predilecte: Giorgio De Chirico. Li encisaven els poetes i els pintors surrealistes. Es quedà un temps inmesurable davant de La nostàlgia del poeta. També davant de la Pluja de Chagall. Continuà amb Paul Klee, Picabia, Dalí, Delvaux, Brauner, Man Ray....i va al.lucinar en veure els quadres de la primera època de Max Ernst. Només coneixia els de les èpoques posteriors on dominava el color vermell i l’agressivitat. Aquests, en canvi, eren figuratius, antropomòrfics i d’una bellesa fora del comú. Fins i tot s’hi veien dones nues –això sí, cobertes de vermell-. Els orígens del simbolisme del segle XIX hi eren palesos. També hi havia quadres de Miró d’èpoques primerenques, que li semblaven molt més treballats que els darrers –tots gairebé iguals de comercials-. I per acabar, va seure més d’una hora davant del famós L’Empire des Lumiérs de René Magritte. No sabia que era en aquest museu i el senyor D. en tenia una reproducció a casa seva.

Era tan feliç que va descobrir que, després de tot, havia estat bé que la senyoreta Z. no hagués vingut a la cita.

SORTIR



Un portal de carrer
de poble antic. Les
escales van cap avall.
El macadam inútil
baixa cap a d’altres cases de pedra
amb les portes ben tancades
i barrades.
L’ombra del poeta
surt cap a la llum,
caminant en direcció
contrària.

Lluny de Baudelaire,
Rimbaud i els poetes
Maleïts, l’ombra del poeta
i els seus versos
surten per un mirall transparent
de la fotografia
i es converteixen en paraules.