Contra la muerte

Me arranco las visiones y me arranco los ojos cada día que pasa.
No quiero ver ¡no puedo! ver morir a los hombres cada día.
Prefiero ser de piedra, estar oscuro,
a soportar el asco de ablandarme por dentro y sonreír
a diestra y a siniestra con tal de prosperar en mi negocio.

No tengo otro negocio que estar aquí diciendo la verdad
en mitad de la calle y hacia todos los vientos:
la verdad de estar vivo, únicamente vivo,
con los pies en la tierra y el esqueleto libre en este mundo.

¿Qué sacamos con eso de saltar hasta el sol con nuestras máquinas
a la velocidad del pensamiento, demonios: qué sacamos
con volar más allá del infinito
si seguimos muriendo sin esperanza alguna de vivir
fuera del tiempo oscuro?

Dios no me sirve. Nadie me sirve para nada.
Pero respiro, y como, y hasta duermo
pensando que me faltan unos diez o veinte años para irme
de bruces, como todos, a dormir en dos metros de cemento allá abajo.

No lloro, no me lloro. Todo ha de ser así como ha de ser,
pero no puedo ver cajones y cajones
pasar, pasar, pasar, pasar cada minuto
llenos de algo, rellenos de algo, no puedo ver
todavía caliente la sangre en los cajones.

Toco esta rosa, beso sus pétalos, adoro
la vida, no me canso de amar a las mujeres: me alimento
de abrir el mundo en ellas. Pero todo es inútil,
porque yo mismo soy una cabeza inútil
lista para cortar, pero no entender qué es eso
de esperar otro mundo de este mundo.

Me hablan del Dios o me hablan de la Historia. Me río
de ir a buscar tan lejos la explicación del hambre
que me devora, el hambre de vivir como el sol
en la gracia del aire, eternamente.

Cuando muera

Cuando muera,
quiero flores de mar y estrellas de arena,
danzas de fuego sobre cumbres profundas
Veintiún gramos separan el sufrimiento de la oscuridad.

Cuando muera,
lo dejaré todo sin saberlo,
aquello que no vi o que no conocí,
aquello que no leí o que no escribí,
aquello que no sabía que existía.

Cuando muera,
no sabré que estoy muerto.
Cuando muera sufriré por todo y por nada.

Vint-i-u de juny

Cap paisatge urbà sabia que precisament eres tu la fugitiva d’aquells temps
errants. Corries d’un carrer a l’altre i de botiga en botiga cercant quelcom que t’asserenés. Tan sols quan pensaves que la recerca era inútil, t’apaivagaves amb una elegància indescriptible. Tantost mig recuperada i amb infantívola rialla, vas marxar, enfilant camins plens de floretes liles i grogues, cap el poble amb roquetes i cales acollidores plenes de musclus diminuts aquell dia que el silenci es despenjà.

Error de càlcul

Va començar a buscar-la arreu. El senyor C. no la trobava enlloc. Primer va mirar a través dels miralls de la seva pròpia casa, després sortí al món exterior. En el parc del davant de casa hi va veure un senyor assegut en un banc. Tenia la peculiaritat que no se li veia la cara. Anava amb barret i l’americana cordada davant del que el senyor C. cregué que era el seu rostre. Decidit, s’hi apropà. En veure que no li contestava, li anà descordant tots els botons i se sorprengué quan descobrí la gàbia plena d’ocells que substituïa el cos. No, allà, no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Per això, havia de seguir buscant-la.
S’arribà fins la carretera i hi descobrí un cavall al damunt d’un cotxe antic de color verd conduït per un xofer. Decidit, es posà a regirar les butxaques del genet, mirà per dins de les botes de muntar, s’esmunyí a dins del cotxe antic de color verd i regirà els seients, el xofer, l’aristòcrata que seia al darrere i tot l’entapissat, però no hi era. No, allà no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Havia de seguir, doncs, buscant-la.
El senyor C. es va arribar al llac de les fades ignorants i els ho preguntà. Potser elles sabrien on es trobava la seva extraviada voluntat. Aquestes li confirmaren que ignoraven on havia anat a raure. Fent servir la seva facultat imaginativa, el senyor C. va descobrir al cel una poma immensa al damunt de la qual hi havia una tauleta parada i s’hi arribà vejam si la trobava a sota les estovalles. Tampoc no hi era. Seguí mirant el cel i hi descobrí un paraigües negre. Al damunt hi havia un got d’aigua. Se’l begué a veure si tastava la seva voluntat, però fou inútil.
Més neguitós, la va cercar entre multitud de pètals de rosa, troncs d’arbres centenaris, núvols de nit de lluna plena, pluja de nit de lluna nova, cabelleres de dones despullades, illes plenes de tresors, llàgrimes dolces i salades, somriures que desapareixien, desapareguts somriures, trobadors perduts, versos trobats, bíblies abandonades, novel.les inacabades... però enlloc la trobava, la voluntat. On l’havia perduda? Havia de seguir buscant-la? No, ja no.
No l’havia perduda. El senyor C. s’adonà que si hagués perdut la voluntat no podria haver estat buscant-la a tants llocs diferents. Alleugit, se’n tornà a casa. Tot havia estat un error de càlcul

¿Psicosis?

Era un hospital com els altres, o si més no, això pensava el senyor B. Els llençols inconfundibles dels hospitals, per a tots aquells que hi hagin estat: blancs, amb el nom posat al coixí i a la baixera i al llençol del damunt, indistingibles. Molt planxats i blancs, blancs com només són els llençols d’hospital. Però tenen, entre moltes altres, una característica –anava pensant el senyor B.- indiscutible. És que no tenia amb qui parlar-ne? De sobte, el senyor B. –inútilment- va mirar de tallar aquest camí del seu monòleg interior per pesat i poc interessant, massa lògic i sostenible. La característica comuna –va continuar- dels llençols de tots els hospitals de ciutats i pobles (pocs) és que no fan olor de res.
Com a tots els hospitals, el senyor B. i la resta de malalts havien d’anar a dormir a les deu en punt. Era així i no se’n lliurava ningú. Ell no n’era cap excepció. O sí? Perquè quan arribava aquella hora, el senyor B. començava a patir, li tremolava el cor i sabia que, com cada nit no se’n lliuraria. L’esperava. El visitant nocturn era darrera la porta, esperant que s’apaguessin els llums. Li vetllava el son amb un ganivet lluent a la mà. Volia matar-lo. Ho repetia cada nit i mai no podia veure-li la cara. Això feia que cada dia es despertés més cansat i deprimit. No sabia si tenia pànic, depressió o fòbia. Però ni que fos l’últim que fes en la vida havia d’esbrinar qui era qui volia prendre-li la vida cada nit. El senyor B. no tenia enemics. És més: no n’havia tingut mai. Una nit, es va posar la pastilla que puntualment i diària li donaven sota la llengua i la va amagar entre els blancs llençols. Va esperar llargues hores. Els ulls li pesaven i només veia una llum que entrava per l’escletxa de la finestra. Amb aquesta claror en tenia prou. De sobte, una resplendor l’encegà. El cor li bategava cada cop amb més embranzida. Es va girar un instant i distingí una silueta fosca que l’observava. A la mà, hi portava un objecte lluent: un ganivet.
Per fi, podria veure l’intrús cara a cara. Es desplomà quan veié que aquell rostre li era molt conegut. Era el seu. Ell era el seu pitjor enemic.