Error de càlcul

Va començar a buscar-la arreu. El senyor C. no la trobava enlloc. Primer va mirar a través dels miralls de la seva pròpia casa, després sortí al món exterior. En el parc del davant de casa hi va veure un senyor assegut en un banc. Tenia la peculiaritat que no se li veia la cara. Anava amb barret i l’americana cordada davant del que el senyor C. cregué que era el seu rostre. Decidit, s’hi apropà. En veure que no li contestava, li anà descordant tots els botons i se sorprengué quan descobrí la gàbia plena d’ocells que substituïa el cos. No, allà, no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Per això, havia de seguir buscant-la.
S’arribà fins la carretera i hi descobrí un cavall al damunt d’un cotxe antic de color verd conduït per un xofer. Decidit, es posà a regirar les butxaques del genet, mirà per dins de les botes de muntar, s’esmunyí a dins del cotxe antic de color verd i regirà els seients, el xofer, l’aristòcrata que seia al darrere i tot l’entapissat, però no hi era. No, allà no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Havia de seguir, doncs, buscant-la.
El senyor C. es va arribar al llac de les fades ignorants i els ho preguntà. Potser elles sabrien on es trobava la seva extraviada voluntat. Aquestes li confirmaren que ignoraven on havia anat a raure. Fent servir la seva facultat imaginativa, el senyor C. va descobrir al cel una poma immensa al damunt de la qual hi havia una tauleta parada i s’hi arribà vejam si la trobava a sota les estovalles. Tampoc no hi era. Seguí mirant el cel i hi descobrí un paraigües negre. Al damunt hi havia un got d’aigua. Se’l begué a veure si tastava la seva voluntat, però fou inútil.
Més neguitós, la va cercar entre multitud de pètals de rosa, troncs d’arbres centenaris, núvols de nit de lluna plena, pluja de nit de lluna nova, cabelleres de dones despullades, illes plenes de tresors, llàgrimes dolces i salades, somriures que desapareixien, desapareguts somriures, trobadors perduts, versos trobats, bíblies abandonades, novel.les inacabades... però enlloc la trobava, la voluntat. On l’havia perduda? Havia de seguir buscant-la? No, ja no.
No l’havia perduda. El senyor C. s’adonà que si hagués perdut la voluntat no podria haver estat buscant-la a tants llocs diferents. Alleugit, se’n tornà a casa. Tot havia estat un error de càlcul

2 comentarios:

Araceli Esteves dijo...

Un texte molt visual, amb tocs de Magritte i de Lewis Carrol. Per rellegir.lo sovint. M´encanta.

Txell Sales dijo...

Gràcies, Araceli. de fet, vam estar fins i tot miorant els quadres inspiradors