C.C.C.
A tu,
Carmen Caubet Carolà,
et dedico aquest poema.
La meva estimació
ja la coneixes
per les pregàries nocturnes.
Els prats verds
farcits de vaques,
els massatges als peus
per apaivagar les rampes
i la caixa plena de colors
per a fer art infantil.
Sempre sorties de la capsa,
en trepitjat el carrer:
allunyaves el teu posat feréstec
i et converties
en una nina de drap.
La negativitat,
la soledat acompanyada
la màscara casolana
tancada a casa
amb pany i clau.
O per a l’anàlisi.
Escola
Els primers amics,
en presència o en absència,
m’acompanyen.
Els primers records.
El pati on jugàvem a beisbol,
m’elegien l’última de tan bona que era.
L’olor a pet d’aquells cucs d’anells grisos que s’enrotllen com una espiral.
El llibre pegat de melassa que obri la mestra: «Pero, ¿esto qué es?».
Un gran descobriment:
la «fecha» no és una «flecha».
La cartera d’Unicef.
Hi ha xiquets que no tenen la teua sort.
Els primers companys.
Gent que arriba, Ana;
gent que se’n va, Manolo;
no els voràs més
ni els reconeixeràs si els veus.
Els primers mestres.
L’ensenyament es convertix en coneixements.
Les dues hòsties que vaig cobrar
sense guanyar-me-les.
Arribem tard a classe.
La ideologia de vida que no trauré d’aquells que m’acompanyaven.
Els dies de pluja mirant la tele.
«La bruja novata», èxit de convocatòria quan el temps feia de les seues.
Els pastissos de terra.
Ingredients: aigua de la font i terra del pati.
Rascar fortament la terra amb el taló de la sabata. Amuntonar-la (la terra). Desequilibrar la muntanya tot dibuixant un punt profund en el centre. Caminar fins a la font. Omplir la boca amb el líquid més necessari sense tragar-lo. Caminar fins al pastís. Buidar l’aigua (amb saliva) al cràter del muntó de sorra per a transformar-lo en un volcà amb lava (atina!). Barrejar. Barrejar. Donar-li forma de pastís.
Qui serà la millor mamà?
Les porteries rovellades
on jugàvem a tots els jocs.
La rivalitat entre A i B.
La «a» escrita en la pissarra.
Exercici: repassar-la amb el dit. Mirar-te el dit pintat de guix.
Aquella divisió que no acaba.
El pont on s’envolen les xiquetes més menudes
quan fa vent.
-Dos trens van a la mateixa velocitat per la mateixa via,
on es troben?
-En un món de color de rosa sense preocupacions.
La il·lusió de vore els companys després de les vacances.
Les companyes de taula.
Els primers desitjos
pareixien els primers amors.
Records ara coartats,
soterrats baix d’una senda d’asfalt, pintura i progrés.
Les porteries han mort.
Descansen en pau a un costat del pati esperant un soterrament digne.
Confesión
La magia de los almendros,
en el abismo, pueblos,
valles indecisos y coronados de amapolas,
árboles anclados en los topónimos.
Belleza en los castaños, naranjos,
caquis, limoneros, higueras, castaños…
Fantasmas de visigodos, de romanos
beben en la gastada taberna.
Áspera y fuerte, la tierra de las Alpujarras
resiste contra viento y sequeral.
¡Qué fuerza en cada matorral!
¡Qué luz en las cumbres nevadas!
Yo nunca he estado, en las Alpujarras.
Fuego
Sonó el teléfono adormecedor, tembloroso. Sonia le mostró su herida hermosa y soleada. Jon se extrañó pero dedicó una amplia sonrisa a su pareja. Ella mostraba una vidriosa imagen invisible.
Lejos se escuchaba la ciega guerra inexistente. Se olía una luz tenebrosa. Las inválidas esclavas flores del jardín eran de color rojizo polar. Sin embargo, ellos nunca salían a pasear. Se entretuvieron, divirtiéndose además, con un libro saltarín y demoníaco.
Se produjo un incendio purificador vital. Se distinguía el cabello de Sonia, enamoradizo e huidizo. Llegó la enigmática despedida. Segundos más tarde la amada muerte; Jon dejó escapar su vida cerrada en su puño. Abrió la mano. Sonia era la mujer negra asesina.
Dins
I *
A dins el pit jo tinc el silenci d'un ocell que no sap volar,
un riure calent i fonedís com la lava i un lloc on sumir-me
en la tristesa.
A dins el pit tinc un boig ferit de por,
un matí de diumenge quan s'han buidat els carrers
i un lloc on poder dibuixar una ciutat deserta.
A dins el pit cadascú hi té molt soroll i racons on hi ha
grans petjades.
Una primera joventut i un cell de lucidesa extensa.
Amors que han cedit, un teixit d'aranyes sense seny
i un paraigua obert que espera deixar la pluja.
A dins el pit també hi ha canons i les xifres dels anys
tremolors, un fons i alguna pregària.
A dins el pit es pot esculpir una ciutat sencera
i un llarg camí d'olor a ginesta
i sargantanes que es belluguen tan de pressa que no les
pot atrapar la tristesa.
* Primer poema de "Dins" que pertenece a Pàgines Miniades, segundo premio del concurs de poesía "Temps de Primavera" del 2008.
PERSECUCIÓN
A Jesús Lizano
Conquistó su albedrío
el mundo transformado en río
le arrebató su periquito impertinente
y el caracol que no respiraba bien.
Cargaba la humanidad sobre sus espaldas:
cadáveres, soldados, usureros,
realidad y belleza.
No era humano ni divino
pero lo perseguía
sin descanso, sin oración
con una magnífica canción
que penetraba en sus oídos
para no abandonarle ni un segundo.
¡Un doctor Hyde en libertad!
Sin azares ni abrazos
sólo con una magnífica canción.
Se volvía loco con la canción:
su quimera era hallar el silencio
¡Cómo se le multiplicaban los mundos!
Con el paso del tiempo
descubrió que no podía vivir sin la canción.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
