Pensaba la vida
como un pañuelo de seda.
Imaginaba su alma,
decorada con palabras
de tenues colores.
Los sentimientos bordados,
dibujando sonrisas,
insinuando lágrimas.
El deseo,
pintado, confundido
entre las palabras y los sentimientos ..
Cuando necesitaba huir del mundo
pensaba la vida, su vida,
como un pañuelo de seda.
Cerrándose en cuatro pliegues
bien marcados,
se recostaba en sus silencios,
hilvanaba sus ideas
mientras se refugiaba plácidamente,
en este placer de doblarse ...
Este placer de doblarse...
Etiquetas: Claudia C.
Mapa descriptiu del país de l’oblit
A uns 25 Km de la sortida “As de Cors” gires a mà esquerra i segueixes el camí o carretera que creua pel mig dels prats.
Se sent fressa i un home amb un rellotge de butxaca ens somriu. És ple d’arrugues profundes marades el sol i us explica que pasta l’ase putrefate, prop del castell Dalí, tornen a girar a l’esquerra fins la Riera de Parles.
No vols recordar el color dels seus ulls?
Continua amunt,
Amunt fins a l’hortet
Dels tres rosers
de color vermell Lincoln.
Se sent fressa i un home amb un rellotge de butxaca ens somriu. És ple d’arrugues profundes marades el sol i us explica que pasta l’ase putrefate, prop del castell Dalí, tornen a girar a l’esquerra fins la Riera de Parles.
No vols recordar el color dels seus ulls?
Continua amunt,
Amunt fins a l’hortet
Dels tres rosers
de color vermell Lincoln.
Etiquetas: Meritxell Sales
Colors
Foscúria. Només s’obren les finestres,
quan plou.
Els llençols polidament planxats
I blancs. Sempre blancs.
Mai no hi vol color, l’oblit:
s’oblida millor en blanc i negre.
Etiquetas: Meritxell Sales
Aquests petits éssers
Sovint patia de vertigen. No calia que estigués a dalt de tot de la Sagrada Familia o de la Giralda. Asseguda a la terrasseta dels rosers de la seva casa, Ginebra era atacada pel vertigen i li agafava un neguit indescriptiblement estrany en pensar en la immensitat de l’univers, tant a nivell del microcosmos com del macrocosmos i aquests petits éssers que resistieixen l’obscuritat que els acompanya llargues temporades abans de tornar cap a la llum.
Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.
Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.
Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.
Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.
Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.
Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.
Etiquetas: Meritxell Sales
Tierras en erosión
Llega el momento, no se lo esperan. La tierra tiembla, se sacude de forma sobrehumana.
Pueblos enteros conocen las consecuencias de sus lloros, lloran por ella.
Juntos reconstruyen la tierra erosionada que queda en pie, saben que ha cambiado, no es la misma tierra.
Pueblos enteros conocen las consecuencias de sus lloros, lloran por ella.
Juntos reconstruyen la tierra erosionada que queda en pie, saben que ha cambiado, no es la misma tierra.
Etiquetas: Lilith
El rostro nupcial
Una voz alegre me despierta de un intenso sueño cabalgando a lomos de un purasangre. Recorro el mundo en libertad, vivo culturas y vidas; soy china, italiana, portuguesa; artista, campesina, florista y prostituta; conozco personas y sus almas.
Escucho la alegre voz, no puedo escapar: es el Gran Día. Los interminables preparativos están por fin preparados, pero no quiero ponerme el vestido que me toca; quiero el de la feliz hermana del novio o el de la amiga virgen.
Llego a una iglesia que no siento mía, estoy delante de un hombre que no es el amor de mi vida, aunque será siempre mi marido, mi todo.
Sigo sonriendo, ¡soy tan feliz!
Escucho la alegre voz, no puedo escapar: es el Gran Día. Los interminables preparativos están por fin preparados, pero no quiero ponerme el vestido que me toca; quiero el de la feliz hermana del novio o el de la amiga virgen.
Llego a una iglesia que no siento mía, estoy delante de un hombre que no es el amor de mi vida, aunque será siempre mi marido, mi todo.
Sigo sonriendo, ¡soy tan feliz!
Etiquetas: Lilith
Tierras en erosión
Los caminos del corazón son tierras en erosión: la empatía, resistiendo el continuo chocar de las olas negras, disminuye con la erosión, se desgasta la esperanza y el deseo destaca cual una roca inmóvil en el mar.
El continuo chocar de las olas negras acaba por secar las lágrimas dulces –i las amargas-, humedeciendo al mismo tiempo las ranuras del amor.¿Cómo puede ser que el corazón erosionado confunda el sexo con el amor?
El continuo chocar de las olas negras acaba por secar las lágrimas dulces –i las amargas-, humedeciendo al mismo tiempo las ranuras del amor.¿Cómo puede ser que el corazón erosionado confunda el sexo con el amor?
Etiquetas: Meritxell Sales
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
