Mentre seia en una de les terrasses de la plaça San Marc, mirava el catàleg dels Uffici que havia adquirit el dia abans a Florència. Li agradava Tintoretto, i comprovava el seu estil venecià, ja que aquest pintor hi havia nascut i mort, a Venècia. També hi havia d’altres que hi moriren, com ara Tiziano, que va néixer a Pieve de Cadore ,un poblet situat en els Alps italians. El senyor D se sorprenia, o més ben dit, li molestava que l’autoretrat de Tiziano es trobés en els Staatliche Museen de Berlín. Mentre pensava això, anava mirant el seu rellotge de butxaca. No, la senyoreta Z. encara no havia arribat.
El senyor D. es va demanar un altre cafè i continuà fullejant el gruixut catàleg: quan ja es va cansar de veure pintures del segle XV, va tornar a consultar l’hora. On era la senyoreta Z? Què li havia pogut passar?
Els nervis se’l menjaven viu i es va decidir per anar a fer un tomb. Se sentia com un condemnat passant pel pont dels sospirs. Havia d’escapar d’aquella situació. Com ho havia aconseguit Casanova.
S’endinsà pels carrerons sense rumb fix i després va agafar un vaporetto. S’embadalí mirant els palaus que quedaven a banda i banda del canal: el palau Persico, el Tiepolo, el Grimani, el Garsoni i un innombrable astorament l’embaladia. Se’n va anar a visitar el palau Grassi, que havia estat un lloc d’importants exposicions i ara es trobava convertit en un museu d’art contemporani perquè l’havia adquirit François Pinault. Després continuà perdent-se pels carrerons de Venècia, mentre rebutjava les ofertes dels gondolers i pensava si es toparia amb la senyoreta Z. Per sobreviure a aquesta mortificació, va determinar d’anar al museu Guggenheim sense gaire entusiasme. Un cop dins, es va demanar un te i començà el recorregut. Va trobar quadres de Picasso, de Juan Gris, de Marcel Duchamp, de Giacomo Balla i de Kandinsky. Cada cop estava més entusiasmat perquè abans de comprovar qui era l’autor reconeixia els quadres. En alguns quadres s’hi quedava estona i estona, com els de Mondrian, sense acabar de trobar-los el significat. Però a l’explosició de colors de Kandinsky no el buscava, tan sols l’atrapava l’esclat de colors i formes. L’estat d’ànim li pujà quan trobà el seu pintor metafísic predilecte: Giorgio De Chirico. Li encisaven els poetes i els pintors surrealistes. Es quedà un temps inmesurable davant de La nostàlgia del poeta. També davant de la Pluja de Chagall. Continuà amb Paul Klee, Picabia, Dalí, Delvaux, Brauner, Man Ray....i va al.lucinar en veure els quadres de la primera època de Max Ernst. Només coneixia els de les èpoques posteriors on dominava el color vermell i l’agressivitat. Aquests, en canvi, eren figuratius, antropomòrfics i d’una bellesa fora del comú. Fins i tot s’hi veien dones nues –això sí, cobertes de vermell-. Els orígens del simbolisme del segle XIX hi eren palesos. També hi havia quadres de Miró d’èpoques primerenques, que li semblaven molt més treballats que els darrers –tots gairebé iguals de comercials-. I per acabar, va seure més d’una hora davant del famós L’Empire des Lumiérs de René Magritte. No sabia que era en aquest museu i el senyor D. en tenia una reproducció a casa seva.
Era tan feliç que va descobrir que, després de tot, havia estat bé que la senyoreta Z. no hagués vingut a la cita.
Entradas
